Todo tipos de bolets

Llanegues

Un bolet és l'aparell esporífer (carpòfor) de diversos tipus de fongs superiors. Consta d'un casquet esfèric, o barret, sostingut per una cama. És la part visible d'aquests organismes.
A Balears i a part del País Valencià els bolets són coneguts amb el nom popular d'esclata-sangs (que originalment feia referència únicament al Lactarius sanguifluus) i, quan no són menjables, esclatabufes. El nom de pebràs s'utilitza freqüentment per al Lactarius piperatus, o per a la Rusula delica, puix que pica com el pebre, encara que el mot també s'usa per a altres bolets.
A Menorca s'utilitza el terme pebrada o pixacans (el terme pixacà també és utilitzat a Mallorca) per designar els bolets que no es mengen. Normalment s'aplica als bolets del gènere Suillus, mentre que a Eivissa, el terme prebassos (derivació de pebràs) també es fa servir per a molts bolets (especialment als Rusulae), si bé el nom popular de prebassus fa referència més sovint, en el cas de Mallorca, als rovellons (Lactarius sanguifluus).
A Catalunya es fa servir el terme pinetell per al Lactarius deliciosus i cep per al Boletus edulis

Rovelló famós en Catalunya

El rovelló, esclata-sang, pinenc, pinenca o paratge (Lactarius sanguifluus, del llatí lactarius: que té llet; sanguifluus: que raja sang.), és un bolet de la família de les russulàcies, dels més apreciats gastronòmicament. Sovint s'anomena rovelló un altre bolet del mateix gènere: el pinetell (Lactarius deliciosus), també molt apreciat gastronòmicament. Alhora a vegades també es diu pinetell a aquest bolet. Ambdos són, sens dubte, els bolets de bosc comestibles més coneguts a Catalunya.
No s'han de confondre amb la lletraga, esclata-sang de llet o lleterola (Lactarius chrysorrheus), bolet no comestible, aparentment com el rovelló però més petit i amb un color més clar i que quan es trenca en surt llet blanca.
El Lactarius sanguifluus es caracteritza per desprendre, quan es talla, un poc de líquid de color vinós que podria semblar sang o òxid (rovell) que en poc temps es torna de color verdós. D'aquí el nom amb que se'l coneix. Els bolets més joves tenen el barret convex, però a mesura que creix, s'aplana i acaba en forma d'embut. Les làmines són fines, atapeïdes i decurrents pel peu. El làtex, si se n'han menjat forces, pot acolorir l'orina però no té cap efecte nociu. El peu, rabassut, sol estar tacat.
Es fa en pinedes sobretot a la regió mediterrània, mentre que el pinetell és fa a tota Europa. Vol la calor i és propi de boscos assoleiats i de terres baixes. El L. sanguifluus es va fent més rar a mesura que augmenta l'altitud i el L. deliciosus és més freqüent a terra baixa i a les obagues. La dependència que tenen els pins respecte les micorizes (hifes o filaments dels fongs que proporcionen aigua amb sals minerals a canvi d'aliment) és total perquè el seu sistema radicular amb una ramificació fina poc desenvolupada no els permet viure a la natura sense els seus fongs associats.
Les rovelloneres són llocs on solen sortir els bolets de forma abundant per ser llocs on hi ha un extens miceli ocupant el substrat i que cada temporada "floreix" amb els cobdiciats bolets.
Quan el bolet ha estat envaït pel paràsit Hypomyces lateritius i quedat desproveït de làmines llavors s'anomena rovellona, rovellola o mare de rovelló.
Hi ha d'altres bolets emparentats que contenen el nom rovelló